Setmana del 13 al 19 de maig

Dimarts 14 de maig del 2013

         En aquesta sessió hem parlat al voltant de tot el que suposa ser mestre/a.

            El grup de companyes que han desenvolupat aquest tema han partir d’unes reflexions prèvies, amb la següent cita de Stephen Downes: “Un professor del segle XVIII en un aula del segle XXI podria donar classe sense cap dificultat”. Les reflexions al voltant d’aquesta cita van anar concretant-se tot al llarg de la unitat, sobretot a les conclusions finals. En un primer moment, hem vist que hi ha hagut una evolució molt gran en els coneixements a partir del segle XXI. A continuació aquestes companyes han plantejat una qüestió al respecte de qui té suposadament la culpa de les males notes a partir d’una imatge de còmic (si bé el responsable és l’alumne o el mestre). A partir d’això hem iniciat un debat a l’aula sobre quin és el paper actual del professor; hem comentat que, a partir del còmic, en 1969 clarament s’haguera responsabilitzat a l’alumne; mentre que al 2009 tota la responsabilitat recau sobre el professor. Hem vist com que una de les raons pot ser perquè la població ara té més coneixements i que, per tant, deixa de considerar al professor com una autoritat; és a dir, existeixen menys diferències de coneixement.

            Després hem entrat en la part teòrica de l’exposició, fent una definició del que és ser mestre/a. Es tracta d’un individu dedicat a la docència, que imparteix determinats coneixements i té habilitats pedagògiques. La seua tasca consisteix en educar de la millor forma possible a l’educand.

            A continuació hem passat a veure com han evolucionat els centres de formació dels professors. Mentre que als anys 80 va aparèixer un moviment de renovació pedagògica que buscava crear més vincles amb l’alumne i que es basava en la necessitat de que el professorat requeria continuar formant-se, als anys 90 es creen els CEFIRES, un per comarca. El paper d’aquests és assessorar al professorat quan acudeix, per tal de renovar-se. Quant a la formació del professorat, que està vinculada a la qualitat educativa, trobem 3 tipus de perfeccionament docent. Com a transmissor o credencial, es basa en un plantejament vertical; es tracta del típic curs curt o intensiu. És impartit per un expert i és el tipus més tradicional. Com a autònom, amb un plantejament vertical, amb comunicació indistinta vertical o horitzontal segons convinga. En aquest tipus destaca la figura del coordinador-animador. Aquest model és paregut al dels seminaris i fomenta el treball en equip. Com a implicatiu, amb un plantejament horitzontal, tractant-se d’una activitat a més llarg termini, en la que els professors, organitzats en grups, desenvolupen un pla de perfeccionament. Aquest model fomenta la creació i seguiment de grups de treball, generant processos d’aproximació a la investigació.

            Quant a la figura del professor abans i després, hem vist que abans era més autoritari, amb classes estrictes, on el professor estava considerat com que ho sabia tot; el professor d’ara és un facilitador o guia dels alumnes, que afavoreix la seua formació integral, emprant noves tecnologies. El procés d’adquisició de coneixements està influït per l’entorn, i és vital per a un aprenentatge òptim. Posat que aquest és un entorn més incert que mai, l’únic que pot fer el professor és posar les bases per a una formació contínua del professorat.

            Com a conclusió, hem vist que el paper del professor ha canviat. Abans tan sols era una autoritat i transmetia coneixements, mentre que ara és necessària una relació més estreta amb els alumnes, i ha d’estar formant-se contínuament, a més d’educar per a la vida com a condició indispensable.

            Hem tancat la sessió reflexionant sobre allò que falta en la nostra formació, i hem concretat que considerem necessari aprendre a motivar als alumnes, captar la seua atenció, treballant amb el grup-classe; i perquè tot això es puga portar a la pràctica, ampliar els diferents períodes de pràctiques durant la carrera.

Dijous 16 de maig de 2013

            A la classe de hui hem desenvolupat el tema investigació-acció del professorat.

            Han començat amb una activitat introductòria en la que es posava un gomet de diferent color (quatre colors possibles) i es deixava un sobre de cadascun dels colors repartits per la classe. Després nosaltres vam haver de deduir que els alumnes amb el gomet del mateix color havíem d’anar a on estava el sobre del mateix color. Amb aquesta activitat es van formar grups per a una activitat posterior, que faríem en finalitzar l’explicació teòrica.

            Després el grup de companys i companyes han passat a explicar la teoria a través d’un PowerPoint, desenvolupant-la de la forma següent: Han començat plantejant la qüestió de per a què serveix la investigació educativa. Hem vist que la resposta era per millorar l’acció educativa portada a terme a l’aula, permetent localitzar noves alternatives i optimitzant l’atenció educativa.

            Kurt Lewin va ser el primer en emprar el terme investigació-acció. Va ser fundador de la psicologia social moderna, i iniciador de la dinàmica de grups. Aquest autor afirma que la conducta dels grups depenia de la interacció i de l’ambient.

            Hem definit investigació com el procés de producció de nous coneixements, amb una recerca intencionada de solucions als problemes i, el terme acció com a intenció i modificació, portant a terme un canvi en l’entorn, és a dir, dur alguna cosa endavant, produint canvis.

Després hem passat a veure els passos de la investigació-acció. En primer lloc, partirem d’una insatisfacció, que ens durà a fer l’anàlisi del problema a investigar. En segon lloc, es farà una revisió de la bibliografia, on s’utilitzarà la informació presa per tal de contrastar-la amb el coneixement pràctic. En tercer lloc, es farà una selecció de la hipòtesi a investigar, on es passarà a elegir una d’aquestes per portar-la a la pràctica. En cinquè lloc es farà l’avaluació d’aquesta investigació-acció, i a partir d’aquesta es conclourà l’efectivitat de la investigació-acció.

També hem vist els possibles temes a investigar, com professors-alumnes-pares, grups de subjectes (equip directiu, grup-classe), mètodes (d’ensenyament-aprenentatge), un programa (docent, personal), recursos (docents, personals), institucions (centres de recursos, tipologia), o el context ambiental educatiu (aula, centre).

Després hem concretat que no era investigació-acció. Hem vist que és tot allò que no porta una acció immediata al voltant d’allò investigat; no influirà sobre cap cosa, tan sols servirà per estudiar d’acord amb grups control.

A continuació, el grup expositor ha tornat a l’activitat prèvia dels gomets i sobres de colors: Cada grup era un claustre de professors, i dins del sobre hi havia els problemes que tenia el col·legi (en el nostre cas, el pati era molt reduït i amb l’espai malament distribuït, els banys estaven bruts després del descans...). La nostra missió era trobar solucions als problemes a través de la investigació-acció. Vam decidir establir torns al pati, i dividir la pista de futbol en dues meitats; en una meitat es farien activitats esportives, i en l’altra podrien estar la resta d’alumnes que no desitjaren participar. Respecte dels banys, vam decidir que un professor estigués prop de l’entrada per poder vigilar l’ús que es fa dels serveis.