Diumenge 26 de maig del 2013
Afegeix a continuació dues ressenyes referides, en
primer lloc al documental una classe dividida http://www.youtube.com/watch?v=yaimGghfcpM,
i en segon lloc el que fa referència
a l’educació prohibida http://www.youtube.com/watch?v=-1Y9OqSJKCc;
per considerar que visualitzar-les
és una ferramenta fonamental per a la nostra formació com a futurs mestres.
Comentari del documental: "Una classe dividida"
En l'experiència descrita en aquest documental es
combina l'aprenentatge per informació amb l'aprenentatge vivencial, és un
intent de produir empatia. Per a això es desenvoluparan els següents aspectes:
en primer lloc es crearà un clima adequat, en segon lloc s'ha de tenir en
compte que es tracta d'una situació empírica (vivencial), en tercer lloc es
descriurà allò experimentat o après i en últim lloc s'amplia la informació
obtinguda per aprofundir-hi.
El principi d'aquesta experiència és educar per a
la pau, però educar amb fets. El documental es basa, d'una banda en la
informació que recull la professora Jane Elliot en 1984 d'ex-alumnes seus (ja
adults) sobre l'experiència que van realitzar en la Setmana Nacional de la
Germandat dels Estats Units quan els impartia classe en tercer grau (sent
nens). En una segona part recull també l'aplicació d'aquesta experiència a un
grup de funcionaris de presons.
Centrant-nos en la primera situació, podem
observar com Jane Elliot, després de la mort de Luther King i davant la
resposta dels seus alumnes, decideix que ha arribat el moment que aquests
alumnes de tercer grau visquen la discriminació en la seva pròpia pell. És a
dir, es basa en el principi: tracta a tothom com t'agradaria que et tractaren a
tu. Per dur a terme aquesta experiència, parteix de la idea que un ésser humà
no sap com se sent una persona discriminada si prèviament no ha viscut aquesta
situació des de la seva pròpia experiència. Per a això utilitza el color dels
ulls (blaus / marrons) com a criteri de discriminació. Incideix des de la seva
posició d'autoritat com a professora per crear una diferència fictícia entre
les persones que posseeixen un o altre color d'ulls, induint als seus alumnes a
que realment arriben a creure, mitjançant tot tipus de demostracions per
evidències induïdes, que uns són superiors a altres; establint així dos grups
diferenciats a l'aula. Durant tres dies, potencia la superioritat d'un grup sobre
un altre, fins arribar al punt que es produeixen enfrontaments entre ells, en
un principi només dialèctics i després amb baralles, i els del grup superior
arriben a creure’s tan superiors (efecte Pigmalió) que augmenten enormement els
seus rendiments i puntuacions acadèmiques respecte a dies anteriors. Alhora,
els de l'altre grup arriben a disminuir tant la seva pròpia consideració o
autoestima que també queda reflectida notablement en aquests rendiments i
puntuacions. També cal destacar que l'enfrontament entre els grups arriba a
produir un fort rebuig, mostrant-se desagradables entre uns i altres, amb una
actitud segregacionista i de rancor. Aquests sentiments de rancor i rebuig es
fan extensibles cap a la mestra, pel grup que en cada moment és discriminat, ja
que li atribueixen haver fomentat la pròpia discriminació cap al seu grup i per
tant, cap a la seva situació d'inferioritat. Això passa de manera ambivalent
amb cadascun dels dos grups segons el posicionament discriminatori que fa la
professora. En acabar els tres dies, i com a conclusió de l'experiència, la
mestra pregunta a cada un dels grups de la classe com s'han sentit en aquests
tres dies, i si realment el color de la pell pot servir per jutjar la gent. Els
nens, després d'expressar els sentiments negatius que han viscut conclouen que
la diferència de color entre ulls o pell no tenen cap fonament per discriminar
cap ésser humà.
Molt de temps després, amb aquests nens ja en edat
adulta, la professora els pregunta fins a quin punt recorden aquesta lliçó i si
creuen que aquesta experiència els ha servit en la seva vida. La resposta
generalitzada d'aquests adults en recordar la situació viscuda és que es van
sentir tremendament cruels, traient fora d'ells hostilitats reprimides, també
van odiar a la professora al culpabilitzar-la per aquesta discriminació. Tots
de forma unànime van afirmar que va valer la pena passar per aquesta
experiència, ja que van concloure que l'única diferència estava en la seva
forma de pensar, i encara ho van passar realment malament, va ser una
experiència que mai han pogut oblidar i que els ha portat a la no-discriminació
com a valor que els acompanya al llarg de la seva vida i que també han sabut
transmetre als seus fills.
La segona part del documental es desenvolupa en un
correccional de màxima seguretat a Nova York, amb guàrdies i oficials d'aquesta
institució, durant el Dia del Treball. De la mateixa manera es van crear dos
grups amb idèntic criteri (ulls blaus / marrons) i utilitzant evidències més
acords amb l'edat adulta, i de nou des de la seva posició d'autoritat en
matèria sociològica, la professora Jane Elliot (després de continuar anys
treballant en aquestes experiències ) torna a aconseguir crear la mateixa
situació discriminatòria entre els dos grups d'aquest col·lectiu. Aquesta
experiència acaba amb la conclusió per part dels participants del grup
discriminat, d'expressar el sentiment d'impotència discriminatòria i frustrant
que han sentit per part de l'altre grup, així com els sentiments d'odi i ràbia
cap a la professora que induïa l'atac d'uns davant d'altres. La conclusió
general de tot el grup és que hi ha poques ocasions per sentir vivencialment el
fet de ser discriminats, per tant valoren com a positiva l'experiència
realitzada.
La professora acaba concloent després de
molts anys d'investigació, que seria positiu que tots els professors passessin
per una experiència vivencial com la que ací s'ha descrit.
Comentari del documental: "L'Educació Prohibida"
Aquest documental és una crítica a la
situació educativa en general. Part d'un plantejament inicial sobre si el tipus
d'educació actual té com a objectiu millorar la qualitat de vida i que
aprenguem a treballar, en un futur, per al benestar de la nostra comunitat. De
la mateixa manera, es planteja quina és la naturalesa de l'aprenentatge i de
l'educació, i per què l'alumne fracassa a l'escola. No obstant això, al
documental es planteja: és realment l'alumne el que fracassa?, O és el Sistema?
A continuació
passa a parodiar i exagerar, condemnant la figura del professor propi de
l'educació tradicional, que únicament busca el desenvolupament del currículum,
centrant-se només en el treball d’algunes capacitats i amb un aprenentatge
parcial; basant-se en qualificacions estandarditzades, sense mesurar la
individualitat, establint guanyadors i perdedors i estimulant el materialisme i
la competició. Es parla d'educar per a la pau, però educa en les desigualtats,
defensant els valors oposats als que teoritza. No obstant això, per al mestre
tradicional, el més fàcil és seguir fent el que fa, ja que són fills d'aquest
sistema i en la seua formació docent no li van parlar d'emocions, i com a conseqüència,
tant alumnes com professors acaben disgustats.
Sembla necessari
un replantejament del sistema educatiu, ja que el nen passa més temps a
l'escola que cap altre estudiant, inclosos els universitaris. És per això que
els centres educatius semblen llocs d'aparcament per als nens i fins i tot
presons on se'ls custòdia perquè no s'escapen. No obstant això les escoles han
de ser un lloc de creixement i no d'ensinistrament, ja que ensinistrar no és
educar.
Els orígens de
l'escola tradicional daten del segle XVIII-XIX i van sorgir a partir de règims
absolutistes on l'educació era un mer instrument per obtenir un poble (súbdits)
dòcil i obedient. Aquesta manera d'educar es va estendre, perpetuant models
elitistes i de diferenciació de classes, potenciats al seu torn per l'economia
industrial. Aquest sistema entén l'educació com una cadena de muntatge, en el
qual l'alumne no és més que una peça a fabricar, i on els professors actuen com
a mers treballadors que igualment obeeixen al sistema.
Es presenta
l'escola com una institució homogeneïtzadora, on tots els alumnes han de saber
el mateix, donant poca resposta a la individualitat. És per tant un sistema
educatiu d'exclusió, on hi haurà una elit que dominarà els sistemes de
producció i altres que realitzaran treballs més precaris al tenir menys
qualificacions. És per tant que a l'Estat no li preocupa que una gran quantitat
d'individus tinguen una bona qualitat de vida.
D'acord amb el
vídeo hi ha un moment en què cal dir prou i començar de nou, buscant el
desenvolupament de la persona i el de les seves potencialitats. Com va dir M.
Montessori "no em segueixin a mi, segueixin al nen", és a dir, el
centre és el nen, i l'educació ha de girar al voltant de les necessitats del
nen. Aquests són criatures observadores i curioses als que l'escola ha de
potenciar i no callar.
Per tot l'exposat
afirmem que l'escola ha d'estar actualitzada i dotar-nos de recursos per
afrontar satisfactòriament les diverses situacions que trobem en el dia a dia
de la nostra vida quotidiana. Els nens aprenen mitjançant el joc, explorant el
món en un context natural. Per això haurem de plantejar quin ambient és més
favorable per al desenvolupament dels infants. Haurà de ser aquell que
l'encamine cap a la investigació-experimentació, potenciant els seus aspectes
científics i els pròpiament artístics; eliminant aquelles matèries no
motivadores i que siguen de poca aplicació, ja que si no hi gaudeix
l'aprenentatge no és autèntic. S'ha de tractar d'un aprenentatge intrínsec, en
què impere el redescobriment, en lloc d'estar basat en criteris externs. En
resum, es tracta de jugar aprenent.
L'educació
informal passa del caos a l'ordre, buscant la causa i l'efecte, donant la
benvinguda a l'error, ja que és aquest el que permet avançar. En aquest sentit,
apareixen algunes experiències en què el nen aprèn sempre amb material concret,
amb objectes físics que pot manipular, sent el mateix nen el que es corregeix o
com a molt el corregeixen els seus iguals; constituint el mestre com un simple
guia que indueix l’ activitat. Es tractaria de fer el contrari del que porta a
terme la societat, que a poc a poc ens torna ignorants, donant-nos respostes
prefabricades i matant així la nostra capacitat d'aprendre. Hem de tornar a la
importància de les preguntes i replantejaments de preguntes (com en l'Antiga
Grècia), perquè d'una manera reflexiva i per mitjà de la dialèctica s'arribe al
coneixement.
En resum,
l'objectiu de l'educació tradicional ve sent el resultat; tractant-se d'un
resultat lineal, quan el desenvolupament no és així, varia segons les
capacitats de l'individu. No cal adaptar el nen a l'objecte, sinó tot el
contrari. El protagonista ha de ser el nen i s'ha de donar resposta al seu
propi ritme.
Per tot això hem
de plantejar un nou enfocament, on la creativitat ocupe un lloc important com a
manera d'expressar, ja que social i culturalment som diferents, amb ritmes,
interessos i relacions diferents. Això passa per donar una gran importància a
la intel·ligència emocional, des de la societat en general i des de la formació
inicial del professor en particular, valorant la diversitat i sense etiquetar
als nens (hiperactivitat, rebel·lia, etc.) Amb tests o exàmens que mesuren
linealment l'ésser humà. Hem de proporcionar una educació holística,
integradora i generalista; sense fragmentar els espais, amb àrees integrades on
tot es relaciona amb tot (Montessori). Hem d'utilitzar experiències artístiques
i científiques sense perdre de vista l'individu com a ésser emocional en el seu
procés d'aprenentatge.
No podem oblidar
incloure que l'educació té una part important en l'aprenentatge de la presa de
decisions, a través d'opcions i activitats que la fomenten, amb la realització
de projectes que permeten prendre opcions en llibertat dins de l'escola. Amb
això crearem nens independents, comptant amb la seva participació activa, que
en un futur li faran prendre les regnes de la seva pròpia vida. En aquest model
el professor proposa, però no imposa, sent el propi nen el que controlarà el
seu propi progrés (autoavaluació), el que fa el seguiment del seu propi
desenvolupament. Per tant parlem d'una escola d'espais oberts, un centre
educatiu on tots els membres de la comunitat educativa (alumnes, pares/mares i
professors/es) aprenen els uns dels altres. Amb tot això probablement obtinguem
millors resultats educatius a llarg termini i sobretot farem que quan aquests
nens creixen tinguin un millor record del seu pas per l'escola.
