Comentari de la pel·lícula: “Avui comença tot”

(Bertrand Tavernier;1999)

            A l’última sessió de la setmana passada, vam començar a veure a classe la pel·lícula “Avui comença tot”, de Bertnard Tavernier; 1999. Com que vaig trobar la temàtica d’aquesta pel·lícula molt adequada per a la meua formació com a mestre, vaig continuar visionant-la, i he extret una mena de resum que exposaré a continuació.

            La pel·lícula es troba ambientada en un barri marginal del nord de França i, com alguns pares/mares deixen d’assumir les seues funcions com a tals i davant la falta d’implicació dels serveis socials; el director d’una escola infantil, anomenat Daniel Leferbe, decideix fer una crida a la responsabilitat de la resta de membres de la comunitat educativa, per tal de canviar el sistema des de dins.

            L’escena de la pel·lícula que més m’ha cridat l’atenció és aquella en la que apareix una professora, la més veterana del claustre, que es dirigeix directament a la càmera ( a l’espectador), afirmant que, tot i que abans tenia una ràtio d’alumnes molt major, els/les xiquets/es eren molt respectuosos/es i sempre es presentaven acurats/es i puntuals per tal de començar les classes. Tanmateix, ara el context social ha canviat, ja que els pares/mares viuen situacions desesperades al no trobar treball al mateix temps que no assumeixen totes les responsabilitats que els corresponen com a progenitors. La docent conclou que ja no li importa que els seus discents pugen arribar a cursar estudis superiors, sinó que simplement vol donar-los afecte; tot allò que no els ofereixen les seues famílies. De la mateixa forma, la professora afirma que els xiquets/etes només la tenen a ella per a poder parlar, les seues mares no poden més i és com si desitjaren alliberar-se d’ells, o bé fent-los veure la televisió per tal de que les deixen tranquil·les, o bé portant-los a l’escola sense que els importe el seu estat de salut, assignant-li a l’escola principalment una funció de guarderia i custodia dels seus/es fills/es.

            En definitiva, més enllà de les situacions de pobresa, s’estaria emfatitzant que l’arrel del problema està en la comunicació a un doble nivell:

a)      Pares-mares/fills (“els alumnes sols em tenen a mi per a parlar”). I es que les mares “ja no poden més” i els posen a veure la televisió, etc.

b)      Escola/família. Si els pares/mares consideren que l’escola és com una institució per tal “d’aparcar” i delegar durant un temps l’educació dels seus fills/es, no s’assumeix la necessària interacció família/escola en una educació compartida.

Aquesta escena la considere un bon compendi de la problemàtica que deu afrontar tant el protagonista de la pel·lícula com la institució escolar en general.

Si alguna cosa deixa clara la pel·lícula és la necessària interacció entre l’escola, la família, les institucions socials... entenent l’educació com un abordatge compartit i interactiu, la qual cosa ens porta a una perspectiva sistèmica en l’àmbit social, que considera els grups humans com a sistemes relacionals, en els que tots els seus membres estan relacionats amb la resta, seguint dinàmiques específiques allunyades dels plantejaments lineals de causa-efecte.

En aquest sentit,  la pel·lícula aborda actuacions educatives rellevants, també vàlides en el moment present a l’hora de promocionar la qualitat de l’ensenyament. Així des de la concepció sistèmica del desenvolupament de l’activitat educativa, s’atribueix als professors i professores la qualitat i el desenvolupament de la seua forma d’ensenyar, una atribució que contempla també que les escoles es transformen en organitzacions que aprenen.