COMENTARI DEL VÍDEO: “ PENSANT EN ELS ALTRES. LA CLASSE DEL PROFESOR KANAMORI”

         Joan Salvat ens presenta un vídeo divulgat per televisió on es recull l’experiència que desenvolupa el professor Kanamori en una escola municipal al nivell de 4rt de primària durant el curs 2002. L’escola es troba en un barri perifèric d’una ciutat japonesa, on hi ha tres classes per nivell, amb un total de 600 alumnes.

            Aquest vídeo comença amb el primer dia de classe, on el mestre es retroba amb els alumnes de la seua tutoria, que ja havia tingut en 3er. Des d’un primer moment estableix que el més important en la vida consisteix en ser feliç. Viure amb alegria es la clau per a viure feliç. Per tant, com aquest es l’objectiu primordial de la vida, el professor Kanamori aprofitarà totes i cadascuna de les experiències que passen al voltant dels xiquets i xiquetes de l’aula per tal de compartir sentiments els uns amb els altres.

            Comença utilitzant l’arribada d’un xiquet a l’aula, després de quatre dies d’absència, a causa del funeral per la seua àvia. El tutor aprofitarà aquesta situació per tal que els xiquets puguen compartir l’experiència que tenen sobre la mort. El mètode que empra és el de les “cartes de la llibreta”, és a dir, una mica de redacció on expressen lliurement els seus sentiments per poder després llegir-los en veu alta per tal de compartir-los amb la resta de companys i companyes. A partir de la lectura de la carta del xiquet sobre el funeral de la seua àvia, una altra xiqueta de la classe explica la seua pròpia experiència; entre plors, comenta com son pare va morir quan ella tenia tres anys, aspecte del que mai havia estat capaç de parlar fins ara. A partir d’aquest moment es crea un clima de solidaritat entre els alumnes, que comencen a parlar al voltant de la mort, el que pensen que és, com han viscut la pèrdua de gent volguda... És a dir, tothom procura entendre la tristesa i el sofriment del seus companys. Mentrestant, el professor Kanamori intervé puntualment pel tal de destacar que l’empatia és el sentiment més important. Passats un dies, la xiqueta porta a classe un projecte fet per son pare abans de morir, i ara ja és capaç de parlar d’ell amb un somriure als llavis.

            Al llarg del vídeo se’ns van donant dades al voltant d’aquest docent, presentant-nos-el com un home de 57 anys amb una llarga experiència d’uns 30 anys com a mestre. Una vegada més, mostra que uns dels trets de la seua personalitat és el gran valor que li dóna a la vida. Des de la seua experiència professional, afirma que els alumnes han d’ experimentar l’alegria de viure, expressant la seua personalitat individual. Per tal d’aconseguir-ho, cadascú dels xiquets i xiquetes s’ha d’afirmar en els seus punts forts i en els dels seus amics. I això ho ha de fer tothom, creant una classe amb forts lligams entre tots. Per tant, la metodologia d’aquest mestre està basada en donar molta importància als sentiments i a l’expressió d’aquests.

            Altra situació que utilitza el professor Kanamori és treballar al voltant del sentiment de menyspreu, ja que estava preocupat perquè alguns dels xiquets en classe menyspreaven altres que no tenien bons resultats acadèmics. Utilitzant la mateixa metodologia, els fa reflexionar sobre els seus actes i escriure una “carta de la llibreta” al respecte. El tema s’allarga uns dies fins que comencen a expressar-se de veritat. Alguns dels que havien menyspreat a altres van recordar com de malament ho havien passat quan ells havien patit el mateix en situacions anteriorment viscudes. A partir de l’expressió d’aquestes vivències, el professor va voler mostrar-los la seua pròpia vulnerabilitat.

            Altra experiència a destacar és la prova de les embarcacions que els propis alumnes havien construït en grup. Després de la gran il·lusió que els desperta a tots, el professor Kanamori castiga a un xiquet, pel seu comportament a l’aula, a no provar les embarcacions. Ràpidament diferents xiquets/es dels grups intenten convèncer al mestre, donant explicacions de què el seu company s’ha esforçat en la construcció i, tot i que reconeixen la seua mala actitud a l’aula, troben inapropiat aquest càstig al no tindre una relació directa amb la conducta disruptiva. La seua exposició no sols mostra fets, sinó que també reflecteix els sentiments dels xiquets/es, que es solidaritzen amb l’alumne castigat i es neguen a eixir a provar les embarcacions si el mestre no dóna marxa enrere. El professor conclou que l’exposició i el sentiments mostrats pels seus discents són suficients no sols per fer-lo canviar d’opinió, sinó que a més lloa la seua actitud.

            Més fets que mostren la importància de les “cartes de la llibreta” és quan una xiqueta ha d’abandonar l’escola i decideixen escriure una cançó emprant fragments d’aquestes cartes. Un altre exemple seria quan un xiquet pateix la sobtada mort de son pare. El professor aprofita aquesta situació per tal de traslladar la idea de què a la vida no hi ha res segur i que per això és tan important pensar en la vida i en ser feliç. Els xiquets tenen tan assolit l’ús de les “cartes de la llibreta” que, per pròpia iniciativa, decideixen, de cara al final de curs, escriure una carta gegant a la sorra del pati del col·legi dirigida als pares dels dos xiquets orfes de la classe, on intenten comunicar-los que els seus fills es troben feliços i protegits pels seus propis companys.

            L’últim dia de classe el professor escriu la paraula “lligams” a la pissarra, i els recorda l’esforç que han fet durant els últims dos anys per entendre als demés i per fer-se entendre. També afirma que tots han fet el possible per comprendre el significat de la vida, on la clau de la felicitat són els lligams de l’amistat.

           

            El vídeo m’ha resultat impactant, ja que comença parlant d’un tema com la mort (que encara continua essent, en la nostra societat, un tema “tabú”, i més quan ens dirigim als xiquets) i ho fa amb molta naturalitat, acceptant-la com un aspecte més de la vida; i emprant aquest assumpte com a punt de partida per a l’expressió de sentiments.

            La seua metodologia també ha despertat una gran curiositat en mi, ja que el mestre, la fa servir de forma cíclica; partint de l’expressió de sentiments individuals mitjançant les “cartes de la llibreta”, crea empatia en la resta de companys, afavorint la creació de lligams d’amistat entre ells, escrivint al seu torn noves “cartes de la llibreta” on ja es comparteixen sentiments.

El fet de que el professor Kanamori es centre en la importància de la felicitat, i per tant, en l’expressió de les emocions com a objectiu fonamental de l’ensenyament (deixant en un segon pla els aspectes acadèmics) em pareix essencial i a la vegada sorprenent. Pense que si en la societat actual es diu que hi ha una manca de valors, aquesta seria una bona manera de transmetre els aspectes essencials de la vida.