Setmana del 15 al 21 d’abril

Dimarts 16 d’abril del 2013

            La classe de hui s’ha centrat en les figures de Montessori i Freire.

            Maria Montessori va ser una educadora científica, feminista i humanista italiana (1870-1952). La majoria de les seues idees hui pareixen evidents, però en el seu moment van ser innovacions radicals, que van provocar moltes controvèrsies. Com que va viure el deteriorament de la situació política italiana després de la unificació d’aquestes províncies i la independència del país, es va interessar per les condicions socials, especialment de les dones. Al seu treball va emfatitzar la importància de l’educació i l’atenció als xiquets amb malalties mentals, i va plantejar la relació entre l’abandonament infantil i el desenvolupament posterior de la delinqüència.

            Quant a la seua proposta educativa, afirma que l’educació està basada en el triangle ambient/amor/xiquet-ambient. Per amor entén l’habilitat de donar-li al xiquet la possibilitat de despertar el seu esperit per a després proporcionar-li els mitjans que corresponga a aquest despertar. Per tant no es tracta d’un mètode pedagògic, sinó del descobriment de l’home. Va descobrir que és el xiquet el que pot formar a l’home, amb les seues millors o pitjors característiques. Per això cal respectar el dret del xiquet a respectar i opinar, afavorint les seues capacitats d’observació, anàlisi i síntesi. Necessitem facilitar-los els mitjans per tal de desenvolupar-les.

            Va elaborar la pedagogia científica, partint de l’observació i el mètode científic, va elaborar els seus propis materials i la seua pròpia pedagogia. Aquest mètode (mètode Montessori) es va crear a partir de la seua experiència i ha estat aplicat exitosament amb tot tipus de xiquets/etes, i és molt popular en moltes parts del món a pesar de les crítiques que va rebre als inicis de les dècades dels anys 30 i 40. Quant als principis bàsics del mètode, cal destacar la ment absorbent dels xiquets/etes, que posseeixen una capacitat exitosa i única d’adquirir coneixements. Aprenen tot inconscientment, passant-ho tot a poc a poc a la consciència. Aquesta capacitat d’absorció és infinita. D’altra banda, cal destacar els períodes sensibles, en els que els xiquets/etes poden adquirir una habilitat amb molta més facilitat, posant als xiquets en relació amb el món extern d’un mode excepcional. Aquests moments són passatgers i es limiten a l’adquisició d’un determinat coneixement. Un altre principi és l’ambient preparat, on es refereix a un ambient cuidadosament organitzat per al xiquet/a, dissenyat per fomentar un millor aprenentatge i creixement, en el que es desenvolupen els aspectes socials, emocionals i intel·lectuals, donant resposta a les necessitats d’ordre i seguretat. El disseny d’aquests ambients es basa en els principis de bellesa i ordre; es tracta d’espais lluminosos i càlids, que inclouen llenguatge, plantes, art, música i llibres. També destaca el paper de l’adult, que és sense dubte guiar al xiquet/a, donar-li a conèixer un ambient bo i còmode, essent un observador, estant en continu aprenentatge i desenvolupament personal; és a dir, l’autèntic educador està al servei del xiquet/a educand, i ha de cultivar en ell la humanitat, la responsabilitat i l’amor.

           

            Un grup de companyes de classe van partir de la projecció d’un vídeo, fragment de la pel·lícula de Montessori, a on es veu com ella recull xiquets d’un psiquiàtric i els porta a l’escola.

            Posteriorment se’ns van proposar tres cites famoses de Maria Montessori, per tal de cada grup comentara una d’aquestes frases, fent després una posada en comú. Com a exemple d’aquestes frases podem trobar: “La primera tarea de la educación es agitar la vida, pero dejarla libre para que se desarrolle.” En cadascuna d’aquestes cites, podem observar com queda recollida l’aplicació del seu mètode.

            Després van passar-nos altres fragments de la mateixa pel·lícula, on es veu entre altres aspectes l’oposició de Montessori a crear xiquets soldat, i com evolucionava la seua relació amb els xiquets, posant així de manifest el seu mètode.

            Finalment aquestes companyes van proposar-nos una activitat grupal on empraven materials físics per veure per a què servien. Cadascun dels grups va trobar quina seria la possible aplicació pràctica d’aquests materials per a l’escola (com l’ús de l’àbac).

            A la segona part de la classe va ser el meu grup el que va exposar la figura de Freire. En primer lloc, com a activitat introductòria, vam dividir el grup classe en tres subgrups i cada grup va fer una valoració de dues frases molt conegudes de Freire i que sintetitzen el seu pensament: “ Tot acte educatiu és un acte polític” i “mai acceptaré que la pràctica educativa haja de limitar-se sols a la lectura de la paraula, a la lectura del text, sinó que deuria incloure la lectura del context, la lectura del món”.

            Freire ( Brasil, 1921-1997), va ser un dels majors i més significatius pedagog del segle XX. Amb el seu principi del diàleg, va ensenyar un nou camí per a les relacions entre professors i alumnes. Les seues idees van influenciar i influeixen els processos democràtics de tot el món. Va ser el pedagog dels oprimits i en el seu treball va transmetre la pedagogia de l’esperança. Va ser una figura referent i constant en la política alliberadora i en l’educació. Freire va intentar que els seus contemporanis trencaren amb la passivitat i el silenci, reconeixent la força de la unitat transformadora, adquirint la capacitat crítica per tal de relacionar-se amb la societat, alliberant-se de les seues lligadures. Aquesta seria la única possibilitat de canvi de la societat.

            Quant al seu pensament, Freire es va ocupar d’homes i dones “no letrats”, “dels desarrapats del món”, d’aquells que no podien construir-se un món de signes escrits i obrir-se al món del coneixement i al de la consciència (crítica). Per a Freire el coneixement no es transmet, es construeix; per tant l’acte educatiu no consisteix en una transmissió de coneixements, sinó que es tractaria de gaudir de la construcció del món. En l’educació bancària, es considera el saber com un depòsit; és a dir el subjecte de educació és l’educador, el qual condueix a l’educand a la reproducció mecànica dels continguts, convertint-se així els educands en una mena de “recipients” on es “diposita” el saber. D’aquesta manera, quan major siga la passivitat, més fàcilment els oprimits s’adaptaran al món i estaran més lluny de la realitat. Per tant l’educació bancària és un instrument de l’opressió.

            La proposta de Freire és l’educació problematitzadora, on reivindica la comunicació d’anar i tornar, negant el sistema unidireccional, i per tant eliminant la contradicció entre educadors i educands. Ambdós s’eduquen entre sí, establint un diàleg en el qual té lloc el procés educatiu. D’aquesta manera s’apunta directament cap a l’alliberació i la independència, destruint la passivitat de l’educand i transformant la realitat, és a dir, humanitzant-se.

            Quant al mètode, és fonamentalment de cultura popular, i es tradueix en una política popular, ja que no existeix cultura del poble sense política del poble. Per tant la seua tasca apunta principalment a conscienciar i polititzar. No confon els plans polítics ni pedagògics, ni absorbint-se ni solapant-se. La seua metodologia sorgeix de la pràctica social, de la reflexió sobre la pròpia pràctica i la seua transformació. Aquesta metodologia està determinada pel context de lluita en que s’ubica la pràctica educativa; dins d’un marc històric, que no pot ser ni rígid ni universal, on els subjectes són capaços de transformar la seua realitat.

            Les lliçons per als adults s’organitzaven a partir de les paraules generatrius, per mitjà de diapositives, fotografies, dibuixos o cartells que generen un diàleg. Els participants dels cercles de cultura dialogaven entre sí i amb qui dirigia el debat al voltant dels continguts associats a les diferents figures i la repercussió en la seua pròpia vida. També es treballava amb pel·lícules i gravacions.

            Per a Freire, el procés d’alfabetització és un camí necessari per a l’alliberació. El subjecte aprèn a ser autor, testimoni de la seua pròpia història, capaç d’escriure la seua pròpia vida com a conscients de la seua existència, i en definitiva protagonista de la història.

            A continuació el nostre grup va proposar una altra activitat que va consistir en que, a partir d’una paraula, generar altres que tingueren relació semàntica, per tal de familiaritzar-se amb el mètode de les paraules generatrius.

            Després vam passar a visionar alguns fragments d’una entrevista amb Freire, on es va posar de manifest el seu pensament i la seua metodologia.

            Finalment es va proposar a cada grup que, si després de l’explicació sobre Freire havia canviat la seua forma d’entendre l’educació i de quins eren els objectius que té l’educació per a ells. Després d’uns minuts de reflexió, els grups van posar en comú les seues conclusions. 

Dijous 18 d’abril del 2013

            Aquesta sessió ha girant entorn de les comunitats d’aprenentatge, també anomenades grups interactius. Aquestes es defineixen com un projecte de transformació social i cultural d’un centre educatiu i del seu entorn per tal d’aconseguir una societat de la informació de totes les persones, basada en l’aprenentatge dialògic, mitjançant una educació participativa de la comunitat que es concreta en tots els espais, inclosa l’aula.

            Quan en un centre participen persones vinculades amb els xiquets/etes (respecte a ètnies, familiars...), la visió que tenen de l’escola canvia. És per tant un dels elements fonamentals, la participació de tota la comunitat educativa. Segregar l’alumnat per nivells o fer mesures de reforç no són suficients per tal d’eliminar el fracàs. La solució consistiria en que els xiquets/etes col·laboraren entre ells/elles i que el seu entorn més pròxim estiga involucrat a l’escola. És per tant la relació amb els altres imprescindible per aprendre. Ja abans del sorgiment de les comunitats d’aprenentatge, es sabia que la implicació dels pares/mares a l’escola millora l’activitat del centre.

            També hem parlat de les tertúlies dialògiques. Aquestes consisteixen en l’aprenentatge conjunt entre alumnes i mestres a través de la paraula, mitjançant grups interactius. A la tertúlia es dona significat als texts literaris mitjançant diferents interpretacions dels participants, fetes a través del diàleg. Els grups han de ser heterogenis, i el paper dels adults i dels voluntaris que col·laboren en els grups interactius és el de fomentar la interacció entre tots els alumnes.