Setmana del 18 al 24 de febrer 

Dimarts, 19 de  febrer del 2013

A la classe de hui hem començat posant-se en diversos grups d’acord amb el subapartat del text “La educación obligatoria: su sentido educativo y social”, de Gimeno Sacristán; que ens havíem llegit i hem portat a terme una posada en comú entre els membres de cada grup menut.

            Posteriorment els diferents membres s’han distribuït, barrejant-se amb els dels altres grups, per tal de que cada individu explicara a la resta dels components en què consistia el seu text.

            Dins de les conclusions que hem fet, trobem, per una banda, les que vam extraure com a xicotet grup:

Comprendre la variació interindividual i intraindividual és bàsic per a qualsevol docent, ja que permetrà un tractament pedagògic apropiat per a cada tipus d’alumne.

 En primer lloc el text introdueix el concepte d’educand diversificat, i com aquest concepte permet separar a l’alumnat en funció de les seues capacitats, convertint-los en ésser classificats. A més, d’acord amb les característiques pròpies de l’etapa educativa on es trobe, caldrà tractar als xiquets de diferents maneres, ja que cada moment evolutiu permet al docent treballar amb els alumnes de diferent forma.

A més, l’autor afirma que sobre la variabilitat dels individus i la diferenciació progressiva que van patint al llarg de la seua evolució s’ha construït el model teòric-pràctic de l’aparell escolar modern; i que la singularitat de cada alumne sols serà tolerada si no es sobrepassen els límits propis de cada categoria emprada per classificar-los. Degut a aquesta capacitat del sistema per restringir el desenvolupament singular de cada individu, els professors semblen haver perdut la capacitat per treballar amb una diversitat fora d’aquella marcada pel currículum.

D’altra banda, la possible diversitat que podria donar-se degut a una escolaritat prolongada i universalitzada porta aparellada l’aparició de diversos nivells d’exigència i excel·lència per a cada nivell educatiu.

En aquesta línea aniria la frase escollida per resumir aquest text, ja que per aquesta raó: “L’aparell escolar i la mentalitat pedagògica professional fruit de la socialització que genera, crea, així l’etiquetat  de subjectes diversos que, en l’ensenyament concebut com dret universal, es tradueixen, paradoxalment, en l’assenyalament de les desigualtats”. Per tot allò la filosofia que enalteix l’oportunitat de que tothom progresse, o la que l’entén sobre el valor de l’individu, la seua llibertat i la seua autonomia es veuen anul·lades o molt limitades.

L’autor conclou que flexibilitzar qualsevol classificació dins del sistema educatiu, fet amb la pretensió contraria, no serà gents fàcil; perquè a més aquestos problemes ocorren en tot el sistema educatiu des de l’escola infantil fins la universitat (essent més greus en l’escolaritat obligatòria)u, i els mecanismes reguladors són difícilment modificables pels docents, que els han viscut durant molt de temps.

            Posteriorment, de la posada en comú entre tots els membres de l’aula hem extret el següent:

            D’una banda, la totalitat del text parla sobre les desigualtats a l’aula entre els alumnes més desafavorits culturalment. D’acord amb Gimeno Sacristán, a l’escola obligatòria ens trobem amb alumnes molt diversos i per tant els professors han de fer front a una àmplia diversitat. Tanmateix, al text es diu que el professor pot tindre dificultats per atendre les desigualtats, sobretot si aquestes van més enllà del currículum.

            D’altra banda, també s’ha reflexionat sobre les activitats tancades i obertes, posant com a exemple les preguntes de comprensió de text, evitant preguntes tancades que no afavoririen la millora de l’expressió dels alumnes, ni en última instància la diversitat; ja que aquestes qüestions sols poden ser contestades de forma correcta o incorrecta. No obstant això, les activitats obertes anirien en la direcció oposada, ja que un alumne pot contestar-les de diferents maneres, o millor o pitjor d’acord amb les seues possibilitats, i per tant són aptes per afavorir la diversitat, essent positives per a tot l’alumnat; ja que en tot cas, va implicant un progrés.

            A continuació hem vist un fragment d’un vídeo sobre l’escola comprensiva, ones parlava de diversos trets que aquest tipus d’escola presenta:

            L’escola és comprensiva si ofereix a cada subjecte les mateixes possibilitats per a que desenvolupe les seues capacitats; també es pretén que cada subjecte conega aspectes comuns (ensenyament de tronc comú que deu estar present en la escolaritat obligatòria). L’escola comprensiva és un mecanisme compensador de les desigualtats, perquè educa en i per a la democràcia i es pot emmarcar dins d’una educació inclusiva.

            Per concloure vam començar a parlar de la LOMQE però va quedar pendent per a la seua continuació en classes posteriors. 

Dijous 21 de febrer de 2013

En primer lloc, per al treball en grup de l’assignatura, hem hagut de triar en xicotet grup entre el desenvolupament d’una part del temari de classe, una unitat didàctica, o desenvolupar un autor relacionat amb la matèria. Pel que fa al nostre equip, hem triat desenvolupar a l’autor Freire, però ja s’especificarà sobre aquest treball més endavant.

            De forma individual o per parelles, hem començat a resumir el text “l’escola ha mort”, de Everett Reimer (1973):

Comentari de text “La escuela ha muerto” (Everett Reimer, 1973)

            L’autor parteix del suposat de que les escoles estan per educar i que la seua tasca a penes ha estat qüestionada fins uns pocs anys enrere; açò es deuria als significats tan diferents que té el concepte educació per a diferents persones.

            Un dels fragments que millor resumiria el text seria: “Les escoles de totes les nacions, de tots els tipus i de tots els nivells es caracteritzen per reunir quatre funcions socials distintes: la de custodia, la de selecció del paper social, la doctrinària i l’educativa, entenent aquesta última tal i com s’acostuma a definir-la en termes del desenvolupament d’habilitats i coneixements. La combinació d’aquestes funcions és la que tendeix a fer de l’escola una institució total; fent d’ ella un instrument de control social tan eficaç.”

            A partir d’aquestes frases, Everett Reimer desenvolupa les quatre funcions socials que desenvolupa l’escola en l’actualitat:

En primer lloc, parla de la tasca de custodia absoluta que desenvolupa l’escola; deixa clar que tindre cura dels xiquets costa diners, emportant-se la major part del pressupost escolar; l’autor posa exemples de com menys d’un 20% del temps del que disposa el mestre es dedica a activitats d’instrucció, i tota la resta van dirigides al control de la conducta i a les rutines administratives. Per això la funció de custodia ocupa un lloc prioritari en la distribució dels recursos escolars. (Estic completament d’acord amb aquesta idea, ja que sovint he escoltat que els professors es queixen de l’elevada tasca de tipus burocràtic que realitzen, i que va en detriment d’allò vertaderament important, que és educar). Quan els xiquets passen a les escoles secundàries, l’educació encara va encarint-se més, i a més va produint un problema major, ja que es prolonga la infantesa des dels dotze fins els vint-i-cinc anys, produint així una divisió de la vida moderna en escola, treball i jubilació. Per tant, mentre els joves continuen essent estudiants de temps complet, continuaran essent xiquets tant econòmica, política i inclús legalment. En aquesta societat, els xiquets i els major creen un problema, al no saber què fer amb ells. La funció de custodiar a un nombre creixent de persones durant períodes cada vegada majors de les seues vides i durant un nombre d’hores en constant augment encamina l’escola a convertir-se en una de les institucions totals de la societat.

La segona de les funcions escolars (la selecció del paper social) s’encarrega de situar als joves en els llocs que ocuparan quan arribe la seua edat adulta. Segons l’autor, i des de la meua perspectiva, tenint en part raó, les persones passen els seus primers anys de treball oblidant tot allò que van aprendre en l’escola; la qual cosa demostra la creixent separació que existeix entre l’escola i la resta de la vida real. La major part de la selecció de llocs de treball no tenen absolutament res que veure amb l’elecció personal, sinó amb la supervivència dins del sistema escolar. Everett Reimer fa incidència en què l’edat a la que es produeix l’abandonament escolar és determinant a l’hora de pagar als xics i xiques en el seu desenvolupament professional, en el lloc en el que podran viure, amb les persones amb les que es podran relacionar i, en general, als seus estils de vida. Especialment en els llocs en què el sistema educatiu és dominant, encara que el poder i la riquesa no ho són tot, sí que quasi tot depèn d’ells. La família, la religió i la propietat tenen una influència tan gran en l’accés a l’escola i en el seu èxit dins d’ella, que l’escolarització altera tan sols lenta i marginalment les distribucions de valors d’èpoques passades.

També l’autor estableix la similitud entre els sistemes escolars existents, entre països capitalistes i comunistes; arribant a la conclusió de que ambdós sistemes compleixen les mateixes funcions i alhora, participen de les mateixes característiques definitòries, oferint a les masses i als seus líders una esperança de justícia social sense precedents; aparentant donar el que no donen i convencent a tots de què això que obtenen és el que es mereixen, establint una analogia amb les grans religions. De tot açò es pot extraure que l’escola és una carrera d’obstacles, en la que els més lents obtenen un fracàs repetitiu, i en la que l’èxit incentiva constantment als més ràpids. Per això no ens deu sorprendre que alguns xiquets abandonen els seus estudis, mentre que altres treballen per triomfar i no per aprendre. Així, l’escola distribueix als estudiants en una jerarquia de privilegis, d’acord amb l’estructura social en la que han nascut; afavorint aquells amb famílies que tenen un status cultural major.

L’indoctrinament és la tercera de les funcions escolars. Totes les escoles ensenyen el valor de la infantesa, el valor de competir pels premis de la vida que s’ofereixen en l’escola, i el valor de ser ensenyat (no el d’aprendre per compte propi) en relació a allò que es considera “bo” o “veritat”. Abans d’entrar a l’escola, han aprés a dependre d’ells mateixos i han estat recompensats per la iniciació en l’aprenentatge; no obstant això, quan entren a l’escola aquests valors s’inverteixen. El què, el quan, el com i el a on de l’aprenentatge els decideixen altres i els xiquets aprenen que és bo que l’aprenentatge depenga dels demés. Aprendre que allò que s’ensenya és el que val i, recíprocament, que si hi ha quelcom important ha d’haver algú que ho ensenye. Per tant els xiquets aprenen en l’escola, no solament els valors d’esta, sinó també l’acceptació d’aquests valors i per tant, a dur-se bé en el sistema. L’escola imprimeix l’equilibri entre la conformitat i l’iniciativa, requerits més avant pels papers institucionals de la vida adulta. Tot açò es transmet, en part, a través dels valors implícits del currículum, especialment els que estableixen l’equilibri entre el poder polític i l’econòmic.

Per últim, les escoles també ensenyen destreses cognitives i transmeten coneixement. A pesar de que l ‘aprenentatge cognitiu és el més important a les escoles, sols el porten a terme segons el permeten els recursos restants, una vegada s’han executat les funcions abans descrites. Tot i això existeixen mestres excepcionals que són capaços d’ensenyar, així com estudiants excepcionals, capaços d’aprendre dins dels límits de l’escola. A mesura que els estudiants i els mestres van absorbint més hores i més temps dedicats a l’escola, necessàriament apareixen algunes experiències vertaderament educatives. No obstant això, aquestes ocorren a pesar de l’escola i no degudes a ella.

L’efecte perniciós que té l’escola sobre l’aprenentatge cognoscitiu es pot mostrar en contrastar l’impacte de l’escolarització en els xiquets privilegiats i en els xiquets subprivilegiats. Els subprivilegiats, amb llars amb mancança de recursos especialitzats amb els que compta l’escola, són relativament desafortunats quan assisteixen a ella, i molt tempranament l’abandonen, amb una sensació de fracàs i aversió per l’aprenentatge. D’altra banda, els privilegiats, amb llars on abunden recursos com els de les escoles, gaudeixen d’un relatiu èxit a l’escola i aprenen a obtindre recompenses sense mediar cap classe d’esforç o iniciativa. Aquests últims acaben preferint els recursos que els ofereix l’escola als propis, abandonant l’aprenentatge auto-motivat en detriment del plaer de l’ensenyament rebut.

Com a conclusió, vull dir que estic d’acord en bona part del que diu l’autor al voltant de que la nostra concepció actual d’educació està basada en costosos i monopolitzats sistemes d’educació, que consisteixen en institucions que tenen com a funció final produir un sotmetiment i conformisme dels subjectes baix una disciplina universal i formal; aquesta hauria de ser substituïda per una pluralitat d’alternatives que estiguen dirigides a la consecució d’una societat lliure (una de les solucions podria ser mantindre joves i ancians fora dels sectors urbans; una altra seria rehumanitzar les ciutats, utilitzant guarderies cooperatives, edificis especialment per ancians i invàlids, noves formes de programes d’aprenentatge... una àmplia gamma d’eleccions on la gent puga decidir com viure, i on les consideracions tecnològiques no imposen serioses restriccions a les seues eleccions), on l’escola jugue un paper fonamental en la consecució d’aquestes llibertats.