Setmana de l'11 al 17 de febrer 

Dimarts, 12 de febrer de 2013

            A la classe de hui hem continuat amb el concepte de què és l’escola i què fa l’escola. Hem vist com l’escola pels seus continguts, les seues formes i els seus sistemes d’organització, va introduint a l’alumnat les idees, coneixements, representacions, disposicions i modes de conducta que requereix la societat adulta. D’aquesta manera contribueix a canviar els sistemes de control externs de la societat per control intern. Per tant la seua funció principal, no seria ensenyar, sinó ser un mitja de control social. El sistema d’ensenyament manté l’ordre social; sense haver-hi igualtat d’oportunitats mentre no es puguen establir a la nostra societat mecanismes de compensació.

            Després hem passat a veure quins mecanismes empra la societat per a socialitzar. Hem vist que un d’aquests mecanismes es la selecció i organització dels continguts, l’organització de les tasques (amb la participació del l’alumnat), l’ordenació de l’espai i el temps (transmetent obediència i compliment d’horaris), valorant la tasca mitjançant sistemes d’avaluació; utilitzant mecanismes de distribució de recompenses, i el clima, bé estiga presidit per l’ individualisme i la competició o la solidaritat.

            També hem comentat les contradiccions del procés de socialització, on l’escola és un espai viu d’interaccions, havent-hi contradiccions i interessos enfrontats,  podent desequilibrant la tendència de reproducció conservadora. També prepara per al món del treball, hui de forma contradictòria, ja que per un costat requereix valors propis del treball assalariat, i al mateix temps demana la capacitat per al treball autònom. També presenta contradicció al requerir alhora un comportament participatiu en uns aspectes, i submisos en altres.

            Existeix tensió dialèctica entre la funció reproductora i les tendències que demanen canvi i renovació. La funció educativa ha de desenmascarar els mecanismes de reproducció i vetllar per crear una societat més justa. Aquesta funció educativa ha de concretar-se en: el desenvolupament de la funció compensadora i també provoca i facilita la reproducció del coneixements, disposicions i pautes de conducta. Per tal de complir una funció compensadora l’escola ha de ser comprensiva i comuna, amb un tronc comú per a l’etapa obligatòria; i presentar una diversitat pedagògica atenent a les diferències d’origen i a les dificultats socials i personals.

            Per tant, s’ha de fer una reconstrucció dels coneixements, preparant a l’alumnat per a pensar crítica i democràticament, reelaborant els valors que se li transmeten al xiquet en les relacions socials, propiciant la reorganització de la informació.

Dijous 14 de febrer del 2013

En primer lloc, hem revisat les conclusions del text "Saber per a viure"(apartat 8.1, l'escola i la transmissió cultural) de Nieves Blanco.

            Des de tots els punts de vista i àmbits de la vida, diferents institucions produeixen transmissió cultural, però sense dubte és l’escola l’única institució creada expressa i sistemàticament per tal d’ocupar-se d’aquesta tasca.

            D’acord amb Nieves Blanco, tradicionalment entenem la cultura en l’educació com quelcom objectiu, extern a l’individu; i per tant desprenent una doble repercussió en la qual la cultura mereix ser reproduïda, a l’hora que és un enriquiment per a l’individu, dignificant-lo i perfeccionant-lo. D’aquesta manera i d’acord amb Gimeno (1998), aquesta relació entre cultura i educació és l’eix fonamental de l’escolarització universal com a dret humà bàsic, garantint així l’accés de totes i tots a la cultura.

            De tots aquests paràgrafs, baix el meu punt de vista, cal ressaltar com a frase que arreplega el pensament fonamental de l’autora: “Les i els ensenyants tenim un important paper de mediació en un procés de conservació del món, garantint per a això que les i els joves no siguen controlats, modelats, que no els lleve de les mans la seua pròpia oportunitat davant allò nou”. Em sembla de gran importància aquesta frase, ja que li dóna el paper de mediació en la conservació de la tradició i la cultura al professor, donant-li un paper protagonista en aquest procés. Aprofitant aquest paper protagonista, el professor no pot ser un simple transmissor de cultura, sinó que ha d’arreplegar les distintes aportacions noves de les i els joves davant d’allò que se’ls ha presentat.

            La concepció de la cultura com quelcom objectiu, que pot ser dominat i consumit ha tingut èxit en pràctiques curriculars i pedagògiques; però amb això s’ha convertit en inert, llevant-li la seua part viva i singular, oblidant i ocultant que en l’origen de la cultura existeix una xarxa de relacions entre persones i el món, capaç de crear, recrear, reproduir i inventar significats relacionats amb homes i dones en contextos reals, específics i definits. 

            A la classe de hui hem revisat les següents lleis d’educació:

La llei Moyano (1856-1970), que establia com a diferents etapes el maternal (pàrvuls), l’ensenyament primari (6-10 anys), els batxillerats elemental (10-14), superior (15-16) i COU (17).

Llei de Villar Palasí (1970, Llei General d’Educació), on s’estableix el concepte d’educació preescolar (4-5), EGB (6-14), Formació professional de 1er i 2on grau/// BUP (15-17) i el COU (18).

LOGSE (1990, Llei Orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu), parteix de la idea d’una educació comprensiva. Dóna caràcter educatiu a l’educació infantil, estableix l’Educació Primària (6-12 anys), la ESO (12-16) que permet dos itineraris; la FP, amb eixida professional sense ensenyament bàsic, i el Batxillerat (16-18). Estableix la comprensivitat, on tota la població ha de tenir un ensenyament de tronc comú, necessaris per a viure en una societat.

LOMQE (Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa), torna a haver-hi diversificació d’itineraris abans dels 16 anys, fent una regressió cap a la Llei dels 70, canviant el model educatiu de la LOE (Llei Orgànica d’Educació, 2006), on tota la població no tindrà la mateixa formació bàsica.